Rafael Roca, professor de la Universitat de València, ha publicat en Levante EMV l'1 de juliol del 2011 este article per recordar la vida d'este poeta i pare de la Renaixença valenciana.
Membres de Lo Rat Penat prenen el taüt de Teodor Llorente
enfront de la seu de l´entitat, que aleshores estava a la plaça
de Manises de València. Levante-EMV
Commemoració. Cent anys es compliran demà, 2 de juliol, de la mort de Teodor Llorente, poeta i pare de la Renaixença valenciana junt a Constantí Llombart. El professor de la Universitat de València Rafael Roca analitza els últims dies de Llorente i el ressó d'una de les manifestacions de dol més multitudinàries.
RAFAEL ROCA VALÈNCIA La mort del poeta i periodista Teodor Llorente i Olivares, esdevinguda ara fa cent anys, el diumenge 2 de juliol de 1911, comportà una de les manifestacions de dol més multitudinàries que fins al moment haguera conegut la ciutat de València. Des de principis del segle XX, i conforme avançaven els anys, la salut de Llorente havia anat deteriorant-se progressivament. I així, a banda de les disfuncions pròpies de l'edat, a partir dels seixanta anys se li manifestà un principi de sordesa que l'enutjava notablement, i que en poc més d'una dècada el deixà pràcticament sord.
Amb tot, el seu estat de salut entrà en vertadera situació precària en juny de 1910, en el moment en què sofrí un atac d'hemiplegia que els metges aconseguiren aturar a temps. Tanmateix, la matinada de l'11 de febrer de 1911 l'atac tornà a repetir-se amb major intensitat, i el deixà invàlid. Això l'obligà a passar els darrers mesos de vida impedit i assegut en una butaca. A partir d'aquell moment, la malaltia degenerà ràpidament, i els dies 29 i 30 de juny tingué diverses recaigudes que provocaren que el seu alé anara apagant-se a poc a poc. Fins que a les 3.45 hores de la matinada del 2 de juliol, als 75 anys d'edat, Llorente moria a la seua casa de València, "sentat en un silló i rodejat de sa muller, els fills, el canonge Sanchis i Sivera i el Baró d'Alcahalí", tal com el seu fill i successor, Teodor Llorente Falcó, assegurà en una de les notes de l'Epistolari Llorente. Pocs dies després, Josep Sanchis Sivera -oncle de Manuel Sanchis Guarner, de qui enguany se celebra el centenari del naixement-, que acompanyà el malalt en les darreres jornades, assegurava que "todo el tiempo que ha pasado Llorente postrado en su sillón ha sido de una prodigiosa labor intelectual. No dejó un día de leer el periódico, de contestar cartas, de hacer versos, bien originales o traducidos, de conversar con los íntimos que le visitaban".
Al respecte de l'obra poètica de Llorente, cal destacar que una de les composicions més colpidores és la titulada Testament, una espècie de cant espiritual escrit en 1902 en què l'autor se situava en les hores posteriors a la pròpia defunció i prèvies a rebre sepultura, i assenyalava algunes de les voluntats amb què desitjava ser acomiadat d'aquest món. Així, n'hi ha dues d'especialment simbòliques, o significatives, que fan referència a l'itinerari final que havia de seguir la comitiva que portaria el fèretre des de la seua casa, ubicada a l'antiga plaça de Trinitaris -hui del Poeta Llorente-, fins al cementeri. En la primera d'aquestes voluntats, de caràcter profà, podríem dir, el patriarca s'adreçava als seus companys literaris, els ratpenatistes, per a dir-los: "I vosaltres, els insignes / trobadors, més que jo dignes / del que em doneu dolç tribut, / per traure d'ell l'harmonia / que trobar jo no sabia, / prengueu mon pobre llaüt".
Llorente, resulta evident, hi demanava que la labor lingüística i literària que havia portat a terme al llarg de la seua vida no quedara tallada, tinguera continuïtat. Un detall d'aquesta estrofa, però, em sembla especialment interessant: la diferència entre els substantius "llaüt" i "taüt" és mínima -i més quan qui "parla" és un difunt-, i fou així que en el moment en què la processó que traslladava les restes mortals del Poeta de València arribà enfront de la seu de Lo Rat Penat, aleshores ubicada a la plaça de Manises, un sextet de corda i piano interpretà una peça fúnebre en senyal de dol i, acte seguit, quatre ratpenatistes prengueren el taüt de Llorente als muscles i reiniciaren la marxa. És a dir, manifestaren el seu desig de prendre el "llaüt" agafant el "taüt".
La segona de les voluntats, de caràcter més sagrat, fa referència a la Mare de Déu dels Desemparats, per qui Llorente sentia una gran devoció, i indica el següent: "Passeu-me per la capella / de la Verge pura i bella, / patrona dels valencians; / i quan arribe a la porta, / canten en veu no molt forta / un responso els capellans". I així fou, ja que, aquella vesprada del 2 de juliol, en arribar a la capella de la Mare de Déu dels Desemparats, la comitiva fúnebre que transportava el fèretre de Llorente s'hi detingué per tal que el rector de la basílica, acompanyat del president de la Confraria de la Mare de Déu, resara un respons per l'ànima de l'il·lustre finat. La missa de corpore insepulto se celebrà l'endemà a les 10.30 hores en la parròquia de Sant Esteve, i fou presidida pel canonge Sanchis Sivera.
Ressó en tota Espanya
En consonància amb el renom que Llorente havia assolit en vida i els diversos homenatges i reconeixements que se li havien tributat, diaris, revistes i publicacions de tot tipus i procedència li dedicaren necrològiques i tingueren paraules d'afabilitat i de record per al mestre de periodistes, per al poeta valencià i castellà, per al traductor, per a l'historiador, per al polític, per a l'insubstituïble capdavanter de la Renaixença valenciana que en aquell moment desapareixia i que havia aconseguit encarnar, amb la seua vida i obra, una època i un territori. Perquè ens fem una idea del ressò, serà suficient d'assenyalar que pocs varen ser els periòdics de tot l'Estat que no recolliren la notícia. Entre la premsa valenciana, i a banda del diari Las Provincias, que es passà dies i dies publicant cròniques, articles i els múltiples missatges de condol que arribaven a la redacció, el vespertí La Voz de Valencia al·ludí a la mort del "gran patriota, el ilustre poeta, el eminente literato, el valenciano ejemplar, el fervoroso creyente, el campeón del renacimiento literario de nuestra dulce lengua". Des de la discrepància política, el Diario de Valencia qualificà Llorente com "un enemigo leal y un hombre consecuente en sus ideas". I, de la mateixa manera, El Pueblo el descrigué com "un romántico, un enamorado de las cosas de Valencia". A més, El Mercantil Valenciano declarà que "con él hemos enterrado la ilusión de un renacimiento de la poesía y de la literatura valencianas".
Entre la premsa catalana, el Diario de Barcelona parlà de la desaparició d'"una institución para los valencianos". La Vanguardia, de l'"ilustre poeta, el publicista y patricio insigne". La Ilustració Catalana asseverà que Llorente s'havia mantingut "fidel a l'espiritualisme cristià de la primera hora del Renaxement de Catalunya". I la Revue Catalane manifestà un record per a "aqueix patriarca de la poesia catalana a València". Al mateix temps, entre la premsa castellana, La Época parlà d'una "verdadera pérdida nacional". El Mundo, de la mort del "viejo poeta patriarca que compartía con Federico Mistral la gloria y los prestigios de mantener viva la antigua lumbrarada de la poesía lemosina". La Mañana, de "la gloria más genuina de la actual literatura valenciana". I El Imparcial reproduí els telegrames que el ministre d'Instrucció Pública havia fet arribar al Governador Civil de València, a l'alcalde de la ciutat, al rector de la Universitat i a la família de Llorente.
Finalment, d'altres periòdics com el Correo de Mallorca, El Noticiero Sevillano, El Defensor de Granada i el Butlletí del Centre Català de Saragossa acomiadaven també a l'"home boníssim i dolç poeta que féu arribar fins a les fites murcianes del nostre domini lingüístic l'empenta vivificadora de la moderna renaixença literària de Catalunya". La qual cosa dóna la mesura del dol i de la convulsió social que provocà l'esperada defunció de Llorente, amb qui algunes veus, com ara la de Miquel dels Sants Oliver, vaticinaven que moriria "conjuntament un poeta i una poesia, un patrici i una pàtria somniada".
Però no fou així. O no totalment, almenys. I, en aquest sentit, resulta eloqüent comprovar com entre els qui més varen sentir la desaparició física de Llorente figuren els joves escriptors valencianistes de principis de segle XX, aquells que conformaven la Generació de 1909, i que, de fet, se sentien els seus vertaders hereus, espirituals i literaris. No debades Daniel Martínez Ferrando, un dels més actius i destacats d'aquells joves, assegurà que "Llorente, en els últims dies de la seua vida, estava al costat dels joves, rejovenit. I els joves ja no el desempararen mai". I Miquel Duran de València, potser el més vehement de tots, afirmà que Llorente "encoratjava els joves, els aconsellava, els convidava a les seves tertúlies literàries, es complaïa amb la lectura de llurs versos i de llurs treballs en prosa. I somreia benèvolament quan els joves feien trencadissa, no pas de personalitats i de prestigis literaris autèntics -que això no ho feren mai-, sinó d'ideals polítics estantissos i revellits i d'institucions bastardejades o desencaminades, les noses que dificultaven i entrebancaven la renaixença ufanosa de la llengua i de les lletres i l'expandiment de l'ideal valencianista".
És per això i per algunes coses més que podem afirmar que entre aquells joves literats i Llorente es produí un relleu generacional, un relleu que el vell patriarca sabé advertir com la més digna continuació de la seua obra. De fet, essent fills d'una altra generació, d'una altra estètica i d'una altra tendència ideològica, els membres de les generacions de 1909 i de 1930 volgueren donar la idea de continuïtat, d'evolució i de reinvenció de la Renaixença. Volgueren prendre el llaüt llorentí. Donaren l'aparença de continuïtat al que en realitat era tall? Potser, el cas és que trobaren útil i beneficiós recolzar en la tasca literària i lingüística iniciada mig segle abans per poc més d'una dotzena d'escriptors, al capdavant dels quals situaven Llorente, Llombart, Querol, Labaila i Pizcueta.
Fou així com pràcticament totes les manifestacions d'afecte i d'admiració que es produïren envers Llorente durant el primer terç de segle XX vingueren a coincidir en un punt: el de reconéixer-lo com el Mestre i el Patriarca, el primer poeta, la figura primordial de la moderna poesia valenciana. I a aquesta finalitat publicista, que tan bé il·lustra el núm. 7 de la revista La República de les Lletres (gener-març de 1936), dedicaren multitud d'esforços: poemes, articles, discursos, ressenyes, monogràfics, dedicatòries de llibres i, fins i tot, una biografia. Ja que els escriptors valencianistes de principis del segle XX declararen entendre la Renaixença com un procés en desenvolupament, en marxa, que, iniciat en el seu dia per Llorente i d'altres literats, ara els tenia com a protagonistes. Pensaven que l'etapa exclusivament literària ja estava coberta i que, amb ells, s'iniciava una segona Renaixença amb implicacions polítiques.
Herència de Llorente
I per això en 1909, en el transcurs d'una conferència, Martínez Ferrando assegurava que "nosaltres, al voler el renaiximent de la nostra poesia, el volem perquè sabem que junt a ella va arrastrat un sa moviment polític"; en 1936 Carles Salvador advertia que Llorente havia mostrat "a connaturals i a forasters les possibilitats literàries en què es trobava la llengua del poble per a iniciar una Renaixença que de les lletres havia de passar, en pocs anys, a un renaixement polític a l'ensems que cultural"; i Miquel Duran de València, en aquell mateix any del centenari del naixement del patriarca de la Renaixença valenciana, recordava que, "contribuí Llorente a ressuscitar la nostra llengua, a desvetllar la nostra consciència col·lectiva, a descobrir i refer el nostre patrimoni espiritual", i contemplava la seua obra, més que com "una fita deixada enrera", com "un camí davant els ulls i dret vers els nous horitzonts".
