dimarts, 31 de març del 2020

Què és Salt.usu?


Vos recomane per a aprendre valencià que treballeu amb aquesta aplicació perquè és una eina molt bona.
Salt.usu és una eina de traducció de valencià a castellà i de castellà a valencià, i de correcció de textos en valencià.
Es basa en un programari lliure adaptat per la Generalitat Valenciana. 
També és una aplicació mòbil que funciona en dispositius Android i iOS. Podeu descarregar-la en els enllaços següents:
A més a més de traducció Salt.usu també ofereix ferramentes que podem fer servir seleccionant les pestanyes de: 
  • CORRECTOR: podem corregir textos ja en valencià.
  • CRITERIS: podem accedir a la publicació en línia dels Criteris lingüístics de l'Administració de la Generalitat.
  • GRAMA«TIC»: És una guia de suport gramatical per a l'elaboració de documents, que es troba en procés d'actualització permanent.
  • DICCIONARI: Enllaça amb la publicació en línia del Diccinari Normatiu Valencià.
  • JQCV: Enllaça amb el web de la Conselleria d'Educació on trobarem la informació sobre les proves de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià.
  • AJUDA: Per resoldre dubtes sobre aquesta aplicació.





dimarts, 15 de novembre del 2011

Traduce tus textos al valenciano con levante-emv.com y Salt

Salt permite traducir tus textos del castellano al valenciano y viceversa de manera rápida y clara

LEVANTE-EMV.COM
Levante-emv.com pone a disposición del lector el traductor Salt:
 http://traductor.levante-emv.com/ , elaborado por Generalitat Valenciana, que ofrece al usuario la posibilidad de pasar textos del castellano al valenciano y viceversa en un instante. La aplicación utiliza un método interactivo que minimiza los errores y garantiza una gran calidad de los textos traducidos.

El Salt es un corrector que, además de los errores estrictamente ortográficos, detecta barbarismos, perífrasis incorrectas, locuciones erróneas, combinaciones incorrectas de pronombres, faltas de concordancia...

Pensado como un programa de autoaprendizaje, permite aprender valenciano a partir de tus propios errores, con cientos de fichas de ayuda sobre léxico, cuestiones gramaticales, mayúsculas, signos de puntuación, tipo de letra.

Además, también permite traducir textos del español a otros idiomas como inglés, francés, italiano, alemán y portugués, y viceversa

dilluns, 14 de novembre del 2011

Diccionaris en línia

La Conselleria de Cultura posa a l'abast de tots els ciutadans els diccionaris valencians en línia

La Conselleria de Cultura, Turisme i Esport ha posat a l'abast de tots els ciutadans un nou servici que permet la consulta en línia dels diccionaris de la Subdirecció General de Política Lingüística de la Direcció General de Patrimoni Cultural.

A partir d'esta mateixa setmana tots els ciutadans que tinguen algun dubte amb l'ús del valencià o relatiu a la traducció d'alguna paraula entre el castellà i el valencià o viceversa, disposen d'una nova utilitat que ha posat en marxa la Direcció General de Patrimoni Cultural. Es tracta d'un servici que permet la consulta de diversos diccionaris des d'una mateixa pàgina web: un diccionari de valencià, un diccionari valencià-castellà i un altre castellà-valencià, així com una conjugació molt completa dels verbs d'estes dos llengües. Tot això està disponible en l'adreça https://salt.gva.es/saltdics/ .

Esta pàgina satisfà la necessitat creixent de molts ciutadans que trobaven a faltar un servici com este, del qual encara no disposava el valencià i que actualment és una ferramenta informàtica imprescindible per a qualsevol llengua que opte per tindre un espai propi en l'àmbit de les noves tecnologies.

Cal subratllar que els criteris lingüístics que aplica Subdirecció General de Política Lingüística són continuació dels que la Resolució 12/2002, de 31 de maig, de la Presidència de l'AVL, va declarar com a oficials fins que l'AVL publique el seu diccionari normatiu. Des d'aquell moment, estos diccionaris han estat en contínua revisió i s'estan renovant constantment amb noves incorporacions i esmenes, sempre en consonància amb els criteris lingüístics que establix l'Acadèmia Valenciana de la Llengua a través de les seues publicacions.

El diccionari de valencià de Política Lingüística té en estos moments vora 90.000 entrades o lemes, amb més de 165.000 accepcions o definicions de paraules. D'altra banda, els diccionaris valencià-castellà i castellà-valencià oferixen més de 80.000 correspondències entre estes dos llengües en cada sentit. Així mateix, un altre punt que cal destacar és la importància que en tots estos diccionaris s'ha donat a les locucions i frases fetes: el diccionari de valencià incorpora 40.000 locucions, i el diccionari castellà-valencià traduïx prop de 37.000 expressions del castellà al valencià mentres que el diccionari valencià-castellà en traduïx vora 20.000 del valencià al castellà.

A més, la consulta permet que l'usuari puga detallar diverses condicions de busca. Així, en primer lloc, es poden seleccionar els diccionaris en els quals es vol delimitar la busca. Però, a més, també incorpora una altra opció que permet fer consultes més avançades que consideren la coincidència parcial formal de les paraules amb el segment definit per l'usuari. Segons esta opció, es poden establir com a condicions de busca quatre opcions: que els resultats coincidisquen exactament amb el grup de lletres que s'han definit, que ens mostre totes les paraules que comencen amb este segment, que continguen un determinat segment o bé només les que acaben en una determinada terminació.

També s'ha previst que la pàgina vaja incorporant opcions noves de busca que facen més útil este servici per a aquells internautes que vullguen establir condicions encara més avançades.

A més a més cal recordar que ja existia una altra opció de diccionaris valencians en línia que segueixen disponibles, amb una interfície certament amigable, a la pàgina: http://www.trobat.com/servicis/dvo.php

divendres, 22 de juliol del 2011

Doblar i doblegar

J. Leonardo Giménez, tècnic lingüístic de l'Ajuntament d'Alzira ha publicat en la secció de PANORAMA del Levante EMV, del 22 de juliol este article. Podeu veure l'original ací.

Fa dos setmanes deia que no hauríem de renunciar a verbs com «enredrar(-nos)» ni «enrotllar(-nos)» en favor d´un ús quasi exclusiu d´«embolicar(-nos)», com tampoc hem d´abandonar paraules o expressions genuïnes i comunicatives, com és el cas de «doblegar», en el sentit de «plegar, els llençols, les mantes, els fulls, els braços, les cames, el cos, etc.» o de «tòrcer o entortillar, un fil d´aram, una barra de ferro, una branca». No cal doblar res d´això, perquè «doblar» és «duplicar», és a dir, multiplicar per dos; per tant, si en tenim prou, de llençols, no els doblem, amb doblegar-los per plegar-los ja anem bé, i així la resta d´exemples, perquè doblar les cames i els braços no és fàcil per a un mortal.

Sí que és possible (per a alguns) doblar els ingressos, si aconseguim duplicar-los; els fills, si en tenim dos i esperem bessonada; les claus, quan fem còpies; el pas, quan incrementem el ritme de la caminada; es doblen les pel·lícules, quan els diàlegs es versionen en una llengua diferent de l´original; en esport, quan un jugador dóna suport, a un company, etc., però les campanes no doblen quan el batall les fa sonar assenyalant una defunció, sinó que toquen a morts, ni doblem una cantonada quan trenquem a la dreta o a l´esquerra, sinó que girem al cantó.

No hem d´empobrir el llenguatge prescindint de «doblegar», perquè els dos verbs tenen sentits diferents i ben precisos. A banda dels significats descrits, «doblegar» és també «fer anar, amb una càrrega excessiva, acatxat o corbat», «aclaparar» («Els impostos ens dobleguen»), «obligar (algú) a fer allò que es resistia a fer, véncer la indocilitat» («Van doblegar la seua resistència a vendre el solar»). Estos últims significats, vius i coincidents amb el castellà, tenen una connotació negativa, com la té, per als barons, arribats a la senectut avançada, que alguna cosa que no se´ls doblegava se´ls doblegue. I ahí, clarament, el verb és «doblegar», mai «doblar». Ja seria massa, tindre´n dos però doblegats.

dimarts, 5 de juliol del 2011

La mort i l´herència de Teodor Llorente

Rafael Roca, professor de la Universitat de València, ha publicat en Levante EMV l'1 de juliol del 2011 este article per recordar la vida d'este poeta i pare de la Renaixença valenciana.

Membres de Lo Rat Penat prenen el taüt de Teodor Llorente
enfront de la seu de l´entitat, que aleshores estava a la plaça
de Manises de València. Levante-EMV

Commemoració. Cent anys es compliran demà, 2 de juliol, de la mort de Teodor Llorente, poeta i pare de la Renaixença valenciana junt a Constantí Llombart. El professor de la Universitat de València Rafael Roca analitza els últims dies de Llorente i el ressó d'una de les manifestacions de dol més multitudinàries.



RAFAEL ROCA VALÈNCIA La mort del poeta i periodista Teodor Llorente i Olivares, esdevinguda ara fa cent anys, el diumenge 2 de juliol de 1911, comportà una de les manifestacions de dol més multitudinàries que fins al moment haguera conegut la ciutat de València. Des de principis del segle XX, i conforme avançaven els anys, la salut de Llorente havia anat deteriorant-se progressivament. I així, a banda de les disfuncions pròpies de l'edat, a partir dels seixanta anys se li manifestà un principi de sordesa que l'enutjava notablement, i que en poc més d'una dècada el deixà pràcticament sord.

Amb tot, el seu estat de salut entrà en vertadera situació precària en juny de 1910, en el moment en què sofrí un atac d'hemiplegia que els metges aconseguiren aturar a temps. Tanmateix, la matinada de l'11 de febrer de 1911 l'atac tornà a repetir-se amb major intensitat, i el deixà invàlid. Això l'obligà a passar els darrers mesos de vida impedit i assegut en una butaca. A partir d'aquell moment, la malaltia degenerà ràpidament, i els dies 29 i 30 de juny tingué diverses recaigudes que provocaren que el seu alé anara apagant-se a poc a poc. Fins que a les 3.45 hores de la matinada del 2 de juliol, als 75 anys d'edat, Llorente moria a la seua casa de València, "sentat en un silló i rodejat de sa muller, els fills, el canonge Sanchis i Sivera i el Baró d'Alcahalí", tal com el seu fill i successor, Teodor Llorente Falcó, assegurà en una de les notes de l'Epistolari Llorente. Pocs dies després, Josep Sanchis Sivera -oncle de Manuel Sanchis Guarner, de qui enguany se celebra el centenari del naixement-, que acompanyà el malalt en les darreres jornades, assegurava que "todo el tiempo que ha pasado Llorente postrado en su sillón ha sido de una prodigiosa labor intelectual. No dejó un día de leer el periódico, de contestar cartas, de hacer versos, bien originales o traducidos, de conversar con los íntimos que le visitaban".

Al respecte de l'obra poètica de Llorente, cal destacar que una de les composicions més colpidores és la titulada Testament, una espècie de cant espiritual escrit en 1902 en què l'autor se situava en les hores posteriors a la pròpia defunció i prèvies a rebre sepultura, i assenyalava algunes de les voluntats amb què desitjava ser acomiadat d'aquest món. Així, n'hi ha dues d'especialment simbòliques, o significatives, que fan referència a l'itinerari final que havia de seguir la comitiva que portaria el fèretre des de la seua casa, ubicada a l'antiga plaça de Trinitaris -hui del Poeta Llorente-, fins al cementeri. En la primera d'aquestes voluntats, de caràcter profà, podríem dir, el patriarca s'adreçava als seus companys literaris, els ratpenatistes, per a dir-los: "I vosaltres, els insignes / trobadors, més que jo dignes / del que em doneu dolç tribut, / per traure d'ell l'harmonia / que trobar jo no sabia, / prengueu mon pobre llaüt".

Llorente, resulta evident, hi demanava que la labor lingüística i literària que havia portat a terme al llarg de la seua vida no quedara tallada, tinguera continuïtat. Un detall d'aquesta estrofa, però, em sembla especialment interessant: la diferència entre els substantius "llaüt" i "taüt" és mínima -i més quan qui "parla" és un difunt-, i fou així que en el moment en què la processó que traslladava les restes mortals del Poeta de València arribà enfront de la seu de Lo Rat Penat, aleshores ubicada a la plaça de Manises, un sextet de corda i piano interpretà una peça fúnebre en senyal de dol i, acte seguit, quatre ratpenatistes prengueren el taüt de Llorente als muscles i reiniciaren la marxa. És a dir, manifestaren el seu desig de prendre el "llaüt" agafant el "taüt".

La segona de les voluntats, de caràcter més sagrat, fa referència a la Mare de Déu dels Desemparats, per qui Llorente sentia una gran devoció, i indica el següent: "Passeu-me per la capella / de la Verge pura i bella, / patrona dels valencians; / i quan arribe a la porta, / canten en veu no molt forta / un responso els capellans". I així fou, ja que, aquella vesprada del 2 de juliol, en arribar a la capella de la Mare de Déu dels Desemparats, la comitiva fúnebre que transportava el fèretre de Llorente s'hi detingué per tal que el rector de la basílica, acompanyat del president de la Confraria de la Mare de Déu, resara un respons per l'ànima de l'il·lustre finat. La missa de corpore insepulto se celebrà l'endemà a les 10.30 hores en la parròquia de Sant Esteve, i fou presidida pel canonge Sanchis Sivera.


Ressó en tota Espanya

En consonància amb el renom que Llorente havia assolit en vida i els diversos homenatges i reconeixements que se li havien tributat, diaris, revistes i publicacions de tot tipus i procedència li dedicaren necrològiques i tingueren paraules d'afabilitat i de record per al mestre de periodistes, per al poeta valencià i castellà, per al traductor, per a l'historiador, per al polític, per a l'insubstituïble capdavanter de la Renaixença valenciana que en aquell moment desapareixia i que havia aconseguit encarnar, amb la seua vida i obra, una època i un territori. Perquè ens fem una idea del ressò, serà suficient d'assenyalar que pocs varen ser els periòdics de tot l'Estat que no recolliren la notícia. Entre la premsa valenciana, i a banda del diari Las Provincias, que es passà dies i dies publicant cròniques, articles i els múltiples missatges de condol que arribaven a la redacció, el vespertí La Voz de Valencia al·ludí a la mort del "gran patriota, el ilustre poeta, el eminente literato, el valenciano ejemplar, el fervoroso creyente, el campeón del renacimiento literario de nuestra dulce lengua". Des de la discrepància política, el Diario de Valencia qualificà Llorente com "un enemigo leal y un hombre consecuente en sus ideas". I, de la mateixa manera, El Pueblo el descrigué com "un romántico, un enamorado de las cosas de Valencia". A més, El Mercantil Valenciano declarà que "con él hemos enterrado la ilusión de un renacimiento de la poesía y de la literatura valencianas".

Entre la premsa catalana, el Diario de Barcelona parlà de la desaparició d'"una institución para los valencianos". La Vanguardia, de l'"ilustre poeta, el publicista y patricio insigne". La Ilustració Catalana asseverà que Llorente s'havia mantingut "fidel a l'espiritualisme cristià de la primera hora del Renaxement de Catalunya". I la Revue Catalane manifestà un record per a "aqueix patriarca de la poesia catalana a València". Al mateix temps, entre la premsa castellana, La Época parlà d'una "verdadera pérdida nacional". El Mundo, de la mort del "viejo poeta patriarca que compartía con Federico Mistral la gloria y los prestigios de mantener viva la antigua lumbrarada de la poesía lemosina". La Mañana, de "la gloria más genuina de la actual literatura valenciana". I El Imparcial reproduí els telegrames que el ministre d'Instrucció Pública havia fet arribar al Governador Civil de València, a l'alcalde de la ciutat, al rector de la Universitat i a la família de Llorente.

Finalment, d'altres periòdics com el Correo de Mallorca, El Noticiero Sevillano, El Defensor de Granada i el Butlletí del Centre Català de Saragossa acomiadaven també a l'"home boníssim i dolç poeta que féu arribar fins a les fites murcianes del nostre domini lingüístic l'empenta vivificadora de la moderna renaixença literària de Catalunya". La qual cosa dóna la mesura del dol i de la convulsió social que provocà l'esperada defunció de Llorente, amb qui algunes veus, com ara la de Miquel dels Sants Oliver, vaticinaven que moriria "conjuntament un poeta i una poesia, un patrici i una pàtria somniada".

Però no fou així. O no totalment, almenys. I, en aquest sentit, resulta eloqüent comprovar com entre els qui més varen sentir la desaparició física de Llorente figuren els joves escriptors valencianistes de principis de segle XX, aquells que conformaven la Generació de 1909, i que, de fet, se sentien els seus vertaders hereus, espirituals i literaris. No debades Daniel Martínez Ferrando, un dels més actius i destacats d'aquells joves, assegurà que "Llorente, en els últims dies de la seua vida, estava al costat dels joves, rejovenit. I els joves ja no el desempararen mai". I Miquel Duran de València, potser el més vehement de tots, afirmà que Llorente "encoratjava els joves, els aconsellava, els convidava a les seves tertúlies literàries, es complaïa amb la lectura de llurs versos i de llurs treballs en prosa. I somreia benèvolament quan els joves feien trencadissa, no pas de personalitats i de prestigis literaris autèntics -que això no ho feren mai-, sinó d'ideals polítics estantissos i revellits i d'institucions bastardejades o desencaminades, les noses que dificultaven i entrebancaven la renaixença ufanosa de la llengua i de les lletres i l'expandiment de l'ideal valencianista".

És per això i per algunes coses més que podem afirmar que entre aquells joves literats i Llorente es produí un relleu generacional, un relleu que el vell patriarca sabé advertir com la més digna continuació de la seua obra. De fet, essent fills d'una altra generació, d'una altra estètica i d'una altra tendència ideològica, els membres de les generacions de 1909 i de 1930 volgueren donar la idea de continuïtat, d'evolució i de reinvenció de la Renaixença. Volgueren prendre el llaüt llorentí. Donaren l'aparença de continuïtat al que en realitat era tall? Potser, el cas és que trobaren útil i beneficiós recolzar en la tasca literària i lingüística iniciada mig segle abans per poc més d'una dotzena d'escriptors, al capdavant dels quals situaven Llorente, Llombart, Querol, Labaila i Pizcueta.

Fou així com pràcticament totes les manifestacions d'afecte i d'admiració que es produïren envers Llorente durant el primer terç de segle XX vingueren a coincidir en un punt: el de reconéixer-lo com el Mestre i el Patriarca, el primer poeta, la figura primordial de la moderna poesia valenciana. I a aquesta finalitat publicista, que tan bé il·lustra el núm. 7 de la revista La República de les Lletres (gener-març de 1936), dedicaren multitud d'esforços: poemes, articles, discursos, ressenyes, monogràfics, dedicatòries de llibres i, fins i tot, una biografia. Ja que els escriptors valencianistes de principis del segle XX declararen entendre la Renaixença com un procés en desenvolupament, en marxa, que, iniciat en el seu dia per Llorente i d'altres literats, ara els tenia com a protagonistes. Pensaven que l'etapa exclusivament literària ja estava coberta i que, amb ells, s'iniciava una segona Renaixença amb implicacions polítiques.


Herència de Llorente

I per això en 1909, en el transcurs d'una conferència, Martínez Ferrando assegurava que "nosaltres, al voler el renaiximent de la nostra poesia, el volem perquè sabem que junt a ella va arrastrat un sa moviment polític"; en 1936 Carles Salvador advertia que Llorente havia mostrat "a connaturals i a forasters les possibilitats literàries en què es trobava la llengua del poble per a iniciar una Renaixença que de les lletres havia de passar, en pocs anys, a un renaixement polític a l'ensems que cultural"; i Miquel Duran de València, en aquell mateix any del centenari del naixement del patriarca de la Renaixença valenciana, recordava que, "contribuí Llorente a ressuscitar la nostra llengua, a desvetllar la nostra consciència col·lectiva, a descobrir i refer el nostre patrimoni espiritual", i contemplava la seua obra, més que com "una fita deixada enrera", com "un camí davant els ulls i dret vers els nous horitzonts".

divendres, 1 de juliol del 2011

Els exàmens de la JQCV de juny del 2011

La pàgina web de la JQCV ha publicat els models complets (amb la plantilla de solucions, lectures i dictats) de:
  • Coneixements orals
  • Elemental
  • Mitjà 1a.convocatòria
  • Mitjà 2a.convocatòria
  • Superior

 I els específics: 
  • Llenguatge dels mitjans de comunicació
  • Correcció de textos
  • Llenguatge administratiu (amb el solucionari)
Punxeu la paraula «models» per a accedir-hi.

divendres, 27 de maig del 2011

Post o posat?

pondre:  v. tr. Fer els ous una femella d'animal ovípar, especialment l'au. Les gallines no li ponen.
v. pron. Passar, un astre, davall l'horitzó. El sol s'ha post.
post: f. Peça de fusta plana, de secció rectangular, molt més llarga que ampla i més ampla que grossa.

Infinitiu: pondre / Participi: post, posta, postos, postes / Gerundi: ponent

--------------------------------------------------------------------------------------------------------

posar: a. v. tr. Fer que una cosa estiga en un lloc determinat on no estava. Posar un llibre a l'armari. .../...
posat -ada: adj. Col·locat en un lloc on no era. / m. Aire que algú afecta davant d'un altre, especialment per donar-li a entendre alguna cosa. Amb el posat que feia vaig comprendre que no ho havia fet. .../...

Infinitiu: posar / Participi: posat, posada, posats, posades / Gerundi: posant